Hubo un jardín

El jardí és un espai racional d'ordre i cures on la natura és dirigida i l'atzar abolit. Queden enrere la selva fosca o el desert inhabitable. Els set contes magistrals de Valeria Correa Fiz exploren diferents moments de la vida dels seus personatges en què la naturalesa (la pròpia o l'exterior) es desborda: un escorxador sota un diluvi, un hivernacle d'Eiffel a la pampa, un departament al costat de un cementiri, un hotel de propietaris filonazis, un bar que va ser posada d'un patriota anticolonialista, el Parc del Retiro de Madrid o el d'Espanya davant del riu Paraná. El jardí també es pot entendre com el Jardí de l'Edèn que simbolitza la possibilitat perduda de beatitud i un estat de perfecció al qual es tracta de tornar perquè on hi va haver un jardí queda la interrogació. Per què abandonem aquesta acció racional i ordinador que habilita la vida pacífica? Quines forces fosques, desitjos i violències ens desborden i impulsen a perdre aquest espai civilitzat? El jardí del qual vam ser expulsats o del que vam decidir exiliar-nos és un paradís perdut o un a mig construir que mai no va acabar d'aixecar-se?