Gari eta goroldiozko

Es va llevar d'hora i el camí començava a ser una mica llarg. Els seus ulls estaven cremats, i en la definició més acurada possible d'autoretrat, al mirall retrovisor, darrere de les ulleres fosques, el temps continuava tallant-se les esquerdes dels seus ulls. Estava cansat. Sempre comença a cansar-se. Blat i molsa, els dos paisatges s'uneixen en aquesta narració en primera persona. Una dona que ha complert 50 anys i s'ha adonat que és més gran que el seu pare es mostra, un dimarts al vespre, de camí a casa del cinema; Els dimecres al matí, en canvi, en els plecs de temps i espai d'un viatge en cotxe. Dos llebrers als semàfors, una dona bronzejada amb els cabells arrissats als revolts de la carretera, el mar desbordant, contenidors, fetus, oliveres, bardisses artificials i la poètica de les matemàtiques. La ment del present i la qüestió de la memòria al primer llibre d'Anari Alberdi Santesteban.