Feminismos desde las esquinas

Dins del binomi prostitució-feminisme resulta força habitual recórrer a la seva dimensió metafòrica com a espai de pràctiques, experiències o militàncies, sent les metàfores que delimiten la fi d'un espai i el començament del següent. Així, la prostitució ha intentat inserir-se dins del feminisme i quan ho ha aconseguit s'ha produït una ruptura, pel que sembla, irreconciliable. Si el cos de les dones és la darrera frontera del capitalisme, el prostíbul és la darrera frontera del feminisme. A través d'aquesta al·legoria, podem observar com la prostitució es va configurant com l'etern espai per "conquerir" dins dels feminismes i com, alhora, ha quedat relegada als marges i la perifèria d'un moviment que lluita per la visibilitat del conjunt més gran de pluralitats possibles. Feminismes des dels cantons, pretén representar tota la càrrega metafòrica que pot albergar un cant, en el sentit de representar la part exterior del lloc on convergeixen dos costats d'una cosa. Dos costats, feminisme i prostitució, que es troben a l'emergència del moviment en defensa dels drets de les treballadores del sexe. Un moviment que, des de les cantonades, reclama la participació a l'espai dels feminismes, que aspiren a ser cada vegada més plurals i interseccionals. La qüestió que avui es dirimeix a l'espai públic és si té lloc i si ho té en els termes que el moviment reivindica. D'aquí ens sorgeixen les preguntes: són feminisme i prostitució espais amb capacitat de creuament i de trobada? És nova la confrontació a l'espai públic entre els dos fenòmens? Elena Martínez ens submergeix en el debat des de l'experiència pròpia amb les dones que exerceixen la prostitució i les polítiques que les travessen.