Ética y política

Si l'ètica és l'atenció a la nostra relació amb els altres, i si, segons Aristòtil, "la fi de la política és el millor bé, i la política posa la cura més gran a fer als ciutadans bons i capaços d'accions nobles", no hi ha política que no sigui també una ètica. Al món occidental portem no menys de 25 segles debatent sobre les possibilitats i impossibilitats de conciliar la vida pública i els principis morals. Les filosofies de Maquiavel, Marx i Weber representen tres maneres canòniques de desvincular ètica i política. Però la lectura que fa Kepa Bilbao d'aquests tres autors ens en descobreix la complexitat i ens convida a mantenir la tensió constant entre l'ètica i la política, entre els principis i la pràctica, sense abandonar-nos mai ni a la impecabilitat dels fins ni a la implacabilitat dels mitjans. En temps de desafecció de la política, d'incertesa i risc no ens podem escudar en la comoditat del maquiavel·lisme pràctic, en la juxtaposició de convicció i responsabilitat o en el determinisme historicista. La qüestió és pensar èticament la política i políticament l'ètica, potser de la manera com ho va fer aquest gran moralista compromès amb totes les tragèdies de la seva època que va ser Albert Camus: "Es tracta d'estar al servei de la dignitat de l'home amb mètodes que segueixin sent dignes enmig d'una història que no ho és. Calculeu-vos la dificultat i la paradoxa d'aquesta empresa".