Estilo rico, estilo pobre

És indubtable que a l'hora d'expressar-nos formalment tots procurem fer-ho bé, i que tenim al cap una sèrie de consignes sobre el que això significa. El que planteja aquest llibre és fins a quin punt estan ben encaminades tals consignes. No es tracta de el típic manual d'estil que diu si infanta s'escriu amb majúscula o minúscula, si el gentilici de París és parisenc o parisenc, o si guió va amb accent o sense accent. Més aviat es busca esbrinar aquí si és cert que els sinònims són la panacea de el bon estil. O si, a la recerca de la intensitat, de vegades no caiem en la més pura redundància. O si la por a les paraules "vulgars" no ens condemna a vegades a una còmica pretensió d'estil "elevat" i tantes altres coses més. Luis Magrinyà proposa una sèrie d'observacions útils, divertides i raonades, basades en multitud d'exemples de textos de grans (i petits) escriptors, per convidar a pensar una mica en la llengua. I, així com recomana evitar usos pesats, mandrosos i irreflexius, assenyala també la infinitat de temptacions que amenacen en el camí de la prosa "fina i bonica". El seu propòsit principal és tranquil·litzador: oferir indicis que sovint l'estil no té per què ser on ens han dit, i animar a alliberar-nos d'aquells prejudicis, tantes vegades inconscients, que limiten la nostra disposició a l'hora d'expressar-nos i escriure bé.