El yo soberano

El fenomen de l'"assignació d'identitat" ha anat prenent força en els darrers vint anys, fins al punt d'involucrar la societat en conjunt. Així ho testifiquen l'evolució de la noció de gènere i les metamorfosis de la idea de raça. Què ha passat perquè els compromisos emancipatoris del passat, en particular les lluites anticolonials i feministes, s'hagin replegat sobre ells mateixos de tal manera? L'enderrocament d'estàtues en nom de l'antiracisme és desconcertant, i la violència amb què es manifesta l'odi als homes al si de la lluita feminista planteja interrogants. En dècades recents, s'han reinterpretat fins a l'excés instruments de pensament rics i de gran finesa -de les obres de Sartre, Beauvoir, Lacan, Cèsaire, Foucault, Deleuze o Derrida- per sostenir uns ideals nous la prioritat dels quals no és assolir una societat més justa. Paral·lelament, la noció d'identitat nacional torna als discursos de l'extrema dreta, habitats pel terror. Aquests valoren allò que els identitaris de l'altra banda rebutgen: la identitat blanca, masculina, viril, colonialista, occidental. Identitat contra identitat, per tant. En aquesta reflexió valenta i audaç sobre les trampes de les polítiques identitàries, clau per entendre el món d'avui, Élisabeth Roudinesco ofereix algunes pistes per fugir del laberint de l'essencialització de la diferència i de l'universal.