El susurro del lenguaje

El murmuri denota un soroll límit, un soroll impossible, el soroll del que, per funcionar a la perfecció, no produeix soroll; xiuxiuejar és deixar sentir la mateixa evaporació del soroll: allò tènue, allò confús, allò estremit es reben com a signes de l'anul·lació sonora. I pel que fa a la llengua, ha de xiuxiuejar? Com a paraula sembla que segueix condemnada al farfalleig; com a escriptura, al silenci i a la distinció dels signes: de totes maneres sempre queda massa sentit perquè el llenguatge aconsegueixi el plaer que seria el propi de la seva matèria. Però allò impossible no és inconcebible: el murmuri de la llengua constitueix una utopia. Quina mena d'utopia? La música del sentit. La llengua, xiuxiuejant, confiada al significant en un inaudit moviment, desconegut pels nostres discursos racionals, no per això abandonaria un horitzó de sentit: el sentit, indivís, impenetrable, innominable, estaria, tanmateix, col·locat de lluny, com un miratge... el punt de fugida del plaer. És l'estremiment del sentit allò que interrogo en escoltar el xiuxiueig del llenguatge, d'aquell llenguatge que és, per a mi, home modern, la meva Natura.