El siglo de la soledad

La soledat s'ha convertit en la condició definitòria de segle XXI. Danya la nostra salut, la nostra riquesa i la nostra felicitat i fins i tot amenaça la nostra democràcia. Mai fins ara ha estat tan omnipresent o generalitzada, però tampoc mai fins ara hem tingut tant al nostre abast per poder fer alguna cosa al respecte. Abans fins i tot que la pandèmia mundial introduís el concepte de "distanciament social", el teixit de la comunitat s'estava enfonsant i les nostres relacions personals estaven amenaçades. I la tecnologia no era l'única culpable. Igual de culpables són el desmantellament de les institucions cíviques, la reorganització radical de el lloc de treball, la migració massiva a les ciutats i dècades de polítiques neoliberals que han col·locat l'interès propi per sobre de el bé col·lectiu. No es tracta tan sols d'una crisi de benestar mental. La solitud augmenta el nostre risc de malalties cardíaques, de patir un càncer o demència. Estadísticament, és tan dolent per a la nostra salut com fumar quinze cigarrets a el dia. També representa una crisi econòmica que ens costa milers de milions a l'any. I una crisi política, ja que els sentiments de marginació alimenten la divisió i l'extremisme a tot el món. Però també és, a més, una crisi que tenim el poder de resoldre.