El mito del cerebro creador

El cervell ha esdevingut el centre d'explicació dels assumptes humans. De sobte, és com si tot depengués del cervell i no fóssim més que un munt de neurones. La neurociència ha esdevingut la ciència reina, amb la complicitat de les ciències socials, de les humanitats i de la filosofia. La cultura popular ha assumit el cerebrocentrisme com allò més natural. La divulgació neurocientífica, ia tot un gènere literari, no fa sinó alimentar aquesta tendència. Però obliguen els mètodes i les troballes en l'estudi del cervell a pensar d'aquesta manera? ¿El coneixement més gran que es té avui del cervell es correspon amb un coneixement més gran i millor d'assumptes com, valgui per cas, els trastorns psicològics, el jo, la llibertat, l'amor, l'ètica, la justícia, l'economia, etc. ? No serà, després de tot, el cerebrocentrisme una moda, un mite i una ideologia? Aquest llibre, que aquí presentem a la seva segona edició, planteja aquestes qüestions i, així, desemmascara les seduccions neurocientífiques degudes als seus mètodes i troballes (en particular, neuroimatges), critica els usos que es fan del cervell en l'explicació dels assumptes humans i ofereix una alternativa en termes del trinomi cos-conducta-cultura. La plasticitat cerebral, segons la qual el cervell és capaç de modificar-se a resultes de l'experiència, mostra que, més que de les neurones, depenem de la conducta i la cultura i, per al cas, de l'ànima, segons Aristòtil, consistent les accions que conformen la vida dels organismes.