El manuscrito carmesí

En els papers carmesí que va fer servir la Cancelleria de l'Alhambra, Boabdil -l'últim sultà- dóna testimoni de la seva vida alhora que la gaudeix o la pateix. La lluminositat dels seus records infantils s'enfosquirà aviat, en desplomar-se sobre les espatlles la responsabilitat d'un regne desnonat. La seva formació de príncep refinat i culte no us servirà per a les tasques de govern; la seva actitud lírica l'aniquilarà fatídicament una èpica crida a la derrota. Des de les picabaralles dels seus pares a l'afecte profund de Moraima o Farax; des de la passió per Jalib a l'ambigua tendresa per Amin i Amina; des de l'abandó dels amics de la infantesa a la desconfiança en els seus assessors polítics; des de la veneració pel seu oncle el Zagal o Gonzalo Fernández de Còrdova a l'avorriment dels Reis Catòlics, una llarga galeria de personatges dibuixa l'escenari en què es mou a les palpentes Boabdil el Zogoibi, el Desventuradillo. L'evidència de viure una crisi perduda per endavant el transforma en un camp de contradicció. Sempre simplificadora, la Història va acumular sobre ell acusacions que es mostren injustes al llarg del seu relat, sincer i reflexiu. La culminació de la reconquesta -amb els seus fanatismes, crueltats, traïcions i injustícies- sacseja com un vent destructor la crònica, el llenguatge de la qual és íntim i baixat: el d'un pare que s'explica davant dels seus fills, o el d'un home a la deriva que parla amb si mateix fins a trobar -desproveït, però serè- el seu darrer refugi. La saviesa, l'esperança, l'amor i la religió només a ràfegues us assisteixen en el camí de la soledat. I aquest desvaliment davant del destí és el que l'erigeix en símbol vàlid per a l'home d'avui.