El eco de los disparos

Quan el testimoni de l'abús i la violència mira cap a una altra banda, quan prefereix no veure ni saber, quan esgrimeix l'"alguna cosa haurà fet", quan un cop passada la violència exigeix l'oblit, i quan aquest testimoni representa una majoria, ens trobem davant d'una societat malalta. Ho hem vist al nostre país amb les ferides de la guerra civil, també en altres conflictes europeus, com ara la guerra dels Balcans, o la Irlanda de l'IRA. I la història es repeteix. Quan es va publicar la primera edició d'El eco dels trets, havien passat cinc anys des que ETA anunciés el cessament definitiu de la lluita armada. Des de llavors i fins ara, set anys després, una part de la societat espanyola i basca sembla estar disposada a girar full, com si les últimes dècades de violència haguessin estat tan sols un malson, com si la violència que va afectar tantes persones dins i fora dels territoris bascos es pogués circumscriure a un passat tancat. Però la història, la responsabilitat davant del passat, no desapareix per prescripció, sobretot quan ampliem la mirada i considerem part del conflicte no només víctimes i perpetradors, sinó la societat que en va ser testimoni -de vegades testimoni còmplice, a vegades testimoni acovardit, de vegades testimoni indiferent-. Edurne Portela ofereix en aquest llibre una sèrie de memòries íntimes de la violència i defensa, a través de reflexions sobre la literatura i el cinema actuals, una cultura per al present que ajudi a fer front a les ferides del passat.