El arte del bien vivir

És innegable que l'ésser humà cerca la felicitat i que té dificultats per trobar-la. Es tracta d'un fenomen que no és nou, ja que des de l'Antiguitat més remota l'home s'ha interrogat sobre què és la felicitat, on resideix i com assolir-la. Per als grecs, poble de pessimisme profund, la recerca de la felicitat (eudaimonia) era un tema tradicional de la filosofia i va ser precisament a Grècia on va sorgir la doctrina de la felicitat d'Epicur (341-270 a.C.), autor maleït i manipulat ( com el seu admirador Nietzsche) i que potser ha estat el pensador que ha abordat amb més lucidesa la qüestió de l'eudaimònia. La seva doctrina, amb afany evangèlic, busca i promet als seus adeptes la felicitat a través del plaer (hedoné), l'autosuficiència (autarquia), l'amistat (philia) i la calma mental (ataraxia), oferint-se com a medicina contra el dolor de la carn i els patiments de la ment. Però l'hedonisme epicuri, que per la seva limitació resulta gairebé un ascetisme i que harmonitza bé amb l'antiga màxima apol·línia que la saviesa consisteix en la moderació i el coneixement dels límits, està totalment allunyat tant de la tirania de la «happycràcia» com de la nociva cultura del desig desaforat i buit de la postmodernitat contemporània i, per això mateix, per constituir una teràpia eficaç contra els mals que afligeixen el nihilista ésser humà de l'era neoliberal, la proposta intemporal d'Epicur per a una felicitat autèntica mereix ser coneguda per tothom.