El arte de beber solo

Hi aquesta creença (realment estesa) que si beus només has d'estar travessant una mena de crisi existencial. Mite estès pel cinema americà, que ha perpetuat aquesta imatge de perdedor enfundat en gavardina i barret calat, en un bar ple de fum, apurant aquestes ridícules racions de whisky que serveixen a l'altre costat de l'Atlàntic (a Espanya en tindria prou amb dues rondes per desplomar; als Estats Units necessiten quinze). El tipus que no plora perquè és massa dur per malbaratar aigua. Però l'alcohol en solitari no és trist ni amarg (al menys en el meu cas). És aquest moment on em dono permís per deixar de pensar en el que sigui que estigui pensant. La qual cosa és molt útil si cada dia et dóna per pensar una cosa diferent. Cert és que no tinc costum d'abusar i normalment dimiteixo a la tercera copa, de manera que no sabria dir què passa amb aquells que es refugien en els braços d'una ampolla d'una manera regular: el vi (que és el que m'agrada beure ) endolceix qualsevol verí però no anul·la els efectes.