El agua pura de mi pobreza

En apropar-nos a la poesia d'Ada Negri, a una cara que, com sovint passa amb les dones llombardes, presenta trets forts encara habitats per una secreta tendresa, ens trobem amb una sorpresa: hi ha alguna cosa intacte que ens arriba dels seus versos, un energia indòmita, un repte que roman obert. Si visiteu 'seus' llocs, els camps llombards de Lodi i Motta Visconti, i arribeu allà cap a final d'any, al mig de l'hivern, quan les coses apareixen a l'horitzó esquinçant el vel de boira que uneix cel i terra a un fos blanc, comprovareu com cada arbre immòbil a la plana, o vol de merles i coloms al cel, o figura que discorre a la vora de les sèquies a peu o amb bicicleta, o fila baixa de cases o rètol d'un bar, tot és "un esdeveniment". En aquest sentir la vida com 'esdeveniment', com un 'esdeveniment' que apareix, resideix l'energia primordial de la poesia d'Ada Negri. Aquesta energia segueix bategant intacta, viva, discreta en la lectura dels seus textos.