Diarios

Poc després de la mort de Rafael Chirbes el 2015 va aparèixer un primer llibre pòstum indispensable: la novel·la Paris-Austerlitz. Ara, sis anys després de la seva mort, el lector té a les mans els seus diaris, que l'autor va revisar i va preparar per a la seva publicació. Són anotacions recollides en diversos quaderns que cobreixen el període que va des de 1985 fins a 2005, és a dir, des dels seus inicis com a escriptor, abans de publicar la seva primera novel·la -Mimoun, finalista el premi Herralde en 1988-, fins poc abans de la seva ja inapel·lable consagració internacional amb Crematori. Aquests diaris són l'autoretrat sense màscares d'un ésser humà -els seus dubtes, febleses, pors, malalties, entereses, ambicions, anhels- i una successió d'opinions i vivències relacionades amb la política, el sexe, la música, el cinema i la literatura ; reflexions sobre el que Chirbes estimava o detestava, sempre de forma apassionada. Però també ofereixen un privilegiat acostament al que podríem anomenar la cuina de l'escriptor: Chirbes anota les seves anàlisis -lúcids i contundents- sobre llibres aliens (entre ells, uns diaris: els de Musil) i deixa constància dels secrets de la creació de la seva pròpia obra, els dubtes, les recerques estilístiques, la seva manera de mirar i retratar la realitat... i treuen el cap també els peatges de la "vida d'escriptor", per exemple en el relat d'un viatge promocional per Alemanya el 2004, ple de anècdotes de vegades desoladores i en altres ocasions grotescament absurdes. Sens dubte aquests diaris estan destinats a convertir-se en un clàssic del gènere, i són un document fonamental per completar el retrat d'un escriptor imprescindible de la literatura espanyola de finals de segle XX i principis del XXI.