Diarios

egon volum dels Diaris de Rafael Chirbes, que reuneix diversos quaderns escrits entre el 2005 i el 2007. Són els anys de la lenta gestació, plena de dubtes que el porten fins i tot a plantejar-se abandonar la literatura, de la novel·la que li suposaria la consagració definitiva: Crematori. Són també anys d'incerteses personals: de l'abandó definitiu del seu treball a la redacció de Sobremesa, que li dóna una nova llibertat; d'amics que moren; de fugaces trobades sexuals, entre el desig i la decrepitud, perquè el cos ja no és jove; de desenganys creixents... Però segueixen molt vius els entusiasmes de sempre: les pel·lícules clàssiques, que porten moments de felicitat, i les lectures incansables, sagaços i diversos: Montaigne, La Celestina, La Regenta, Baudelaire, els contes de Poe, la Suite francesa de Némirovsky, els diaris de Jünger, Ellroy... I també els viatges a diverses ciutats: Nova York, Berlín, París, Barcelona... Sempre en guàrdia, sempre implacable amb ell mateix i amb els altres -hi ha aquí, per exemple, un sever retrat de Juan Goytisolo, amb què es retroba a Berlín-, sempre escapolint-se dels cenacles literaris, dels llocs comuns i de la banalitat, expressa opinions contundents contra el que anomena despectivament "literatura d'alta expressió", carregada de picades d'ullet i referents literaris, i contra no pocs escriptors actuals, els quals llegeix amb displicència i de vegades amb indignació. Tot i això, el Chirbes demolidor en els seus judicis es complementa amb l'irònic desencantat capaç d'entendre les debilitats humanes, i amb l'escriptor ple de dubtes sobre la seva tasca literària: "Escriure no cura, no alleuja, no treu aquesta boira, aquesta rebava que és la vida.(...) Un escriptor.No el que es passa la vida entre paraules, sinó el que es passa la vida buscant atrapar alguna cosa que està alhora dins i fora d'ell i només es deixa atrapar mitjançant paraules: no, no és exacte, les paraules no ho atrapen, sinó que ho revelen".