Diario de un peón

Quan el treball a les bastides per reconvertir una antiga fàbrica de sabates en un edifici d'habitatges de luxe no ho deixa exhaust del tot, durant sis mesos Thierry Metz consigna al seu diari les seves impressions i meditacions amb una prosa a mitja veu, lacònica, condensada al màxim, com si el poeta reservés les seves forces per repetir mecànicament els mateixos gestos a l'obra. Tot i això, de la mà de Metz aquesta economització de la paraula es tradueix en una prodigiosa riquesa d'imatges en què, entre la cruesa, l'embrutiment, l'alienació, el prosaic de la feina i el lent discórrer d'unes hores ("La erosió d'un dolmen és més activa que el pas del temps a l'obra") assetjades per la fatiga ("Unes sabates que voldrien cridar el seu cansament als quatre vents"), s'obren camí el somieig i les observacions sobre el transcurs de les estacions, el cel, els núvols, l'arc de Sant Martí, els pit-rojos i les orenetes, la camaraderia, les mans que riuen i el lenitiu silenci de les pauses del migdia o els caps de setmana, en què "l'únic cant que se sent és el de "l'ocell vermell i blau del llapis" posat en un full. Diari d'un peó és, a més, un text indispensable pel lloc que ocupa a l'anomenada literatura proletària.