Diario de un dolor de tarde de domingo

El dia comença amb l'acostumat i rutinari trasbals de la farmàcia, col·locant els medicaments nouvinguts en un món de calaixos i prestatgeries. Una caixa de paracetamol rellisca de les mans de la meva companya i cau a terra. "Algú està pensant en mi", diu. La miro amb menyspreu i no puc evitar replicar-li que això és tan pretensiós com estúpid i que només amaga una realitat: "ets maldestre". La meva companya em torna una mirada d'indignació i deixa anar un "gilipolles" de camí al lavabo. Sé què és això en allò que visc. Aquest estat que algú va decidir distingir amb una exòtica paraula, burnout, i que se m'ha menjat sencer. Visc en ell i ho impregna tot. Abandonat a una existència que no em pertany i incapaç de transformar-la. Quina capritxosa pot ser la vida quan aquesta que, semblés haver-se convertit en tediosa rutina, de sobte demana que et tornis a reinventar; a revisar el que un va poder ser, o va ser, ia curar les ferides del que ara és, mentre et deixa anar una bona glopada de culpa. Amb un discurs mordaç i burleta, diari d'un mal de tarda de diumenge no és res més que una pretesa excusa, una crònica petard que acompanya el procés d'embalar una nova existència. Aquest és el diari d'un dolor latent; que va aconseguir adormir-se, contingut, i que ara torna a recuperar totes aquestes tardes de diumenge en què va voler desaparèixer.