Cuero contra plomo

Només una hora després que culminés la cerimònia inaugural del Mundial 82, ETA assassinava un guàrdia civil al port de Pasajes. La banda havia anunciat que no atemptaria directament contra la competició: a ells també els agradava el futbol, ??deien, encara que quedava intacte el risc que l'aparador de la recent descoberta democràcia espanyola pogués saltar en miques. Així, sota el pànic a una irrupció terrorista, va rodar la pilota aquell estiu. La selecció espanyola no va fer peu amb bola. Van ser els nostres "cosins" italians els que el van brodar. Ningú no donava un duro perquè Espanya aconseguís organitzar un Mundial en una època tan convulsa i delicada; ningú tampoc no donava una lira perquè l'azzurra fes alguna cosa meritòria. Però el torneig va quallar, en l'aspecte logístic i esportiu: va tenir èpica, lírica i màgia. L'equip de l'estoic Bearzot va aixecar la copa al Bernabéu. Tots dos esdeveniments van posar -de manera més que simbòlica- fi als anys de plom que van ensangar els dos països, els més martiritzats d'Europa pel terror, sembrat tant per extremistes d'esquerra com de dreta. Cuir contra plom contrasta el cruent esdevenir històric d'Itàlia i Espanya als 70 i primers 80. Un recorregut ple d'analogies (GRAPO-Brigate Rosse, Moro-Carrero, Piazza Fontana-carrer del Correu, Pinelli-Ruano...) i imbricat amb la narració de partits memorables, com el petaràs d'Espanya davant d'Irlanda del Nord o la majestàtica derrota infligida per Itàlia al joc bonic brasiler a Sarrià. Una història, doncs, de gols i bales.