Cocido y violonchelo

Mercedes Cebrián decideix aprendre a tocar el violoncel a una edat que, pel que sembla, ja és tard per ser principiant. Emprèn així una curiosa aventura comportant a l'esquena un instrument poc popular a Espanya que la porta des d'acadèmies de música i orquestres d'aficionats fins a tallers de luthiers que fan olor de bullit acabat de fer. L'autora indaga en la naturalesa de la música, alhora que observa amb lupa i càustic sentit de l'humor un petit món on desfilen talents a les planes o aficionats que lluiten per treure bon so als seus instruments. I pel camí ens convida a passejar per una Rússia mental idealitzada, amb els seus instrumentistes i gimnastes virtuoses, per l'estrany submón dels nens prodigi exposats a les xarxes per les seves mares, o per fondes castisses que serveixen plats de tota la vida; des de l'Espanya postfranquista fins a la pandèmica, en què, per a molts, dedicar hores a desempolsar una vella afició ha estat vital per mantenir el seny.