Chicas e instituciones

Són centenars, milers, però són gairebé invisibles. Tot just les mirem, mai les escoltem. Treballen en organismes culturals de l'Estat rus: un món particular, gairebé tenebrós, que imposa les seves tèrboles lleis als qui en formen part. Per les pàgines d'aquesta incisiva i bella obra de Daria Serenko, desfilen les "noies" que es troben a les baules més baixes de la jerarquia cultural. Són les dones que preparen les exposicions, intenten quadrar els pressupostos, falsifiquen les estadístiques d'assistència i paguen l'ànec quan les coses es torcen. Pateixen assetjament sexual i laboral, normalitzen els seus miserables sous i es plantegen què serà del seu futur si algun dia decideixen ser mares. "Noies" que veuen minvada la llibertat política i d'expressió; que esperen una apagada per confessar-se que han estat cridades a declarar per haver participat en una manifestació o per voler afiliar-se a un sindicat o simplement que s'han divorciat, perquè sospiten que un gran germà amb connexió directa amb el Kremlin les vigila als seus llocs de treball; fins i tot n'hi ha que exhalen el seu darrer alè en una cadira de vigilant de museu.