Bendita locura

"Estàs boig, Raúl! Això és una bogeria!". No sabria dir la de vegades que he sentit aquesta frase. Des del dia que vaig trepitjar Kenya presentant-me a càmera amb aquella perorata de "Soy Maraton Man", que eclipsaria el meu nom de pila per sempre, no he parat de viatjar, córrer, viure aventures i rendir homenatge a aquesta bogeria que ens mou a somiar fort i sentir-nos vius. He corregut en solitud, des de la ciutat de Marató fins al centre d'Atenes, sense punts d'avituallament, sense marques de guia a terra i sense públic animant. He conviscut amb els beduïns a la meitat del desert i he après a viure del no-res com ho fes el mateix Lawrence d'Aràbia. He saltat a les aigües gèlides del llac Prestvannet a Tromsø, Noruega, a menys de quinze graus. He bussejat amb els baixaus, una comunitat que viu en pobles flotants a mar obert i l'adaptació genètica dels quals al busseig ha estat notícia a la comunitat científica. Al Triangle d'Ilemi, un territori fronterer disputat per diverses tribus del Sudan del Sud, Etiòpia i Kenya, he temut per la meva vida per primera vegada. I, malgrat tot, avui, quan miro les meves filles, crec que ser pare és la més top de les meves bogeries, la Michael Jordan de totes elles: "Beneïda bogeria".