Batuala

El 1921 ningú no s'atrevia a dubtar de la validesa del colonialisme com a mitjà de pau i civilització. No obstant, una veu es va alçar. La de René Maran, escriptor antillano -aleshores funcionari del Ministeri de Colònies- que va denunciar els abusos de l'Administració a l'Àfrica Equatorial francesa i les malifetes de l'imperialisme en una novel·la decisiva: Batuala. Les seves paraules van desencadenar un autèntic escàndol que va culminar amb la concessió del premi Goncourt. Cent anys després, el seu text manté una total actualitat, tant pels prejudicis tenaços que segueix qüestionant com pels drets que reivindica. L'epíleg d'Amin Maalouf a aquesta edició ens recorda aquesta innegociable llibertat de pensament: "El dilema identitari de Maran era impossible de resoldre. Almenys, en la seva situació i en la seva època. Tot el que podia fer, com a home i com a escriptor, era aportar el seu testimoni i cridar de ràbia. Això és el que va fer a Batuala. I això és el que li va valdre ser, alhora, coronat i crucificat. Pocs recorden encara l'enrenou que va causar la seva novel·la. Va demostrar valor o ingratitud en escriure-la? El seu somni d'un món on ser blanc o negre fos irrellevant va ser generós i visionari, o insensible i retrògrad? Ha passat un segle i encara no en tenim resposta. Maran encara no ha sortit del purgatori, la idea que es pot ser simplement humà, sense aferrament a una identitat ètnica, racial, religiosa o d'un altre tipus, sembla avui tan revolucionària i tan inconcebible com aleshores".