Alaska

Alaska va ser antigament un restaurant d'Altassa, ple de viatgers i turistes, que Bernardo Atxaga va esmentar en un dels seus llibres. A la freda terra on Amèrica es troba amb Sibèria a l'extrem nord, el propietari va guanyar els diners suficients per muntar el restaurant i després construir un gran i elegant hotel a Etzegarat, amb piscina, que ara està abandonat. Sovint s'ha escrit sobre la desafecció i l'abandó, però menys sobre els fils invisibles que ens uneixen als llocs, que no sabem plorar els llocs. De fet, deixem les nostres vides, les nostres peces, amb gent que no tornarem a veure mai més, en llocs on no tornarem a estar mai més. I tots tenim una Alaska dins nostre. Tots tenim algun lloc vinculat als nostres records, que recordem total o parcialment. Hem estimat algú que no sabem on és avui. Deixem les nostres vides, les nostres peces, a persones que mai tornarem a veure. Per això viure és, en definitiva, perdre els que ens estimen i retrobar-los. De fet, ens sentim més forts quan ens estimem, més que quan som forts. Però la pluja arriba de manera inesperada, com la gent interessant de la vida. I no es pot fer res per aturar la pluja. De la mateixa manera, no hi ha res que puguis fer per aturar algú que ha decidit abandonar-te.