Aguas de primavera

Als cinquanta-dos anys, Dmitri Pavlovitx Sanin, cansat i amb "aversió a la vida", reflexiona una nit "sobre la vanitat, la inutilitat, la vulgar falsedat de tot el que és humà". En rebuscar en uns calaixos ha trobat una petita creu de granats que el retrotreu a la seva joventut, quan, ociós i despreocupat, viatjava per Europa i va recalar a Frankfurt. Allí es va enamorar de Gemma, una noia italiana de "braços marmoris com les deesses de l'Olimp", i es va comprometre amb ella. Mai no havia conegut més felicitat. Tot i això, en un viatge a Wiesbaden per vendre la seva petita hisenda i disposar de diners per casar-se, alguna cosa canvia. Si havia cregut que l'amor és "com una revolució capaç de trastocar tot el seu ésser, ara de cop i volta s'introdueix en un món de principis revocables i relacions ambigües, gens ideals, i descobreix impulsos insospitadament destructius.