Abejas sin fábula

Què és la cultura?, va preguntar l'ingenu. Un jardí sense latrines, va respondre l'enginyós. Gràcies a aquesta visió beatífica de la cultura, hem construït un món capitalista que traspua transparència, empoderament, autenticitat i humanitarisme. Els llenguatges que fem servir per parlar de nosaltres mateixos ens converteixen en una mena d'àngels de la democràcia. I això sense que, alhora que ens concebem culturalment en un mirall tan afavoridor com el de la igualtat i la diversitat, deixem d'actuar com a criatures interessades que treballen, consumeixen i, en definitiva, practiquen els rituals del turbocapitalisme. Aquesta tensió entre les nostres dues ànimes amb prou feines és avui un ressò apagat que no aixeca cap sospita. És com si cultura i capitalisme, enemics històrics durant molt de temps, s'haguessin fusionat al nirvana del culte al jo, es declini aquest en la mediocritat dels interessos o en la sublimitat dels sentiments. Davant d'aquesta antropologia una mica pazguata, caldria insistir, amb Bernard Mandeville, l'enlluernador autor de La faula de les abelles, en què no podem ser innocents en societats pròsperes. És a dir, que l'idealisme moral, fins i tot el de democràcies subjugades per la religió de la cultura, l'activisme sentimental i la prèdica de l'apoderament, no troba cabuda en unes rutines i activitats socials pautades pels vicis privats que engreixa el capitalisme.