A favor del amor

Des de sempre, el fet de viure d'una manera intensa una passió amorosa s'ha considerat una taca negra a l'hora de valorar la capacitat intel·lectual d'una dona, fet que en canvi no es dóna en el cas dels homes. Molts van criticar, per exemple, Mary Wollstonecraft -l'autora dels Drets de la dona- per haver sucumbit l'amor per un home fins al punt d'intentar dues vegades el suïcidi; en canvi, Petrarca va poder dedicar tota la vida a sospirar per la Laura, sense que això minvés el seu prestigi de poeta. Les gestes eròtiques dels homes són un plus en la consideració del seu proïsme; les aventures de les dones són relliscades que poden distreure-les de les seves tasques de professionals... El curiós és que aquest prejudici no està instal·lat només a la ment de l'home, sinó que ha estat cultivat pel moviment feminista, que veia la relació heterosexual com una experiència propera a la violació i considerava tota relació romàntica entre home i dona com un signe de debilitat. Avui, en ple segle XXI, la por a la malaltia i el gust per l'eficàcia han reduït el rampell amorós a un joc controlat i sovint avorrit, que pot durar una nit o allargar-se cap a una vida de parella dictada pel seny i el càlcul . On ha quedat aleshores la bogeria amorosa? Al fil de les teories i experiències que ens ha deixat la tradició d'Occident -des de Dante i Shakespeare a Emily Dickinson i Simone Beauvoir-, alternant conceptes abstractes i apunts de vida real, Nehring proposa un nou acostament a la passió, entesa com una lluita vital que ens fa créixer com a individus. Siguem homes o dones, aquesta bogeria amorosa que, contràriament al que sol dir-se, ens torna clarividents respecte a l'altre, és finalment una de les noves i belles reivindicacions del nostre segle.