A árbore que dá as lágrimas de Shiva

"L'arbre que vessa llàgrimes de Shiva" neix de la despossessió, del desaprenentatge. A la vista del sagrat hi ha el temple l'arbre, la pedra pintada, la joia mogol més delicada. El poeta viu en ell mateix l'ésser humà atemporal. Sent la impotència dels "invisibles", ferit per la seva mirada fins al punt de fer-li mal i fer-lo sagnar. Des de l'interior de la llengua nascuda de la seva pròpia llengua, anomena el que queda, s'acosta a les deesses que superen la ignorància amb el coneixement, i descobreix la bellesa aterridora i l'esquinçament continu dels llocs on l'home pot desaparèixer en la crueltat infinita del patriarcat.