Yo soy Jesús

Des de fa vint segles s'especula sobre els anys foscos de Jesús, aquells que la Bíblia no compta, des de la seva adolescència fins als trenta anys. Moltes vegades aquestes hipòtesis responen a una perspectiva teològica limitada: un Jesús embellit per un destí que ja coneixem, ser el fill de Déu. Però, i si tot fos alhora més complex i bonic, més humà? I si el via crucis de Jesús, com el de qualsevol vida tenallada pel dolor, la desesperació i l'abandó, hagués començat molt abans? Amb una prosa supèrbia, precisa i agra, i una imaginació profundament emotiva, Giosuè Calaciura escriu la probable novel·la de formació d'un antiheroi que de vegades és un captaire que arriba a la llibertat a través de la despossessió, de vegades un bufó i un cínic, el fill abandonat pel seu pare, un Jesús enamoradís que es pensi de les dones fortes, de les repudiades. A estones evangeli apòcrif, a estones llegenda mitològica i conte de fades, la novel·la ens presenta a un Jesús unamunià, nietzscheà, una mica nihilista, escèptic, fins i tot ateu; un Jesús que no posa l'altra galta, que no sap fer miracles, que no guareix les ferides i que recorda Telèmac, però també el seu pare, Odisseu, Èdip i, és clar, Pinotxo. Com en un ressò màgic i solemne, els personatges de Jo sóc Jesús són alhora llegenda i desconeguts, nous i més vius: Maria, el Baptista, Barrabàs, Judes, Anna. En efecte, Calaciura treballa com pocs allà on història i imaginació s'uneixen per il·luminar una altíssima literatura que torna el missatge subversiu, i massa humà, de qui, lluny de ser Déu fet home, va ser un home vulnerable a qui es va convertir en Déu.