Sin etiquetas

Quan només tenia onze anys vaig perdre la meva mare. Això em va convertir en una dona rebel i independent sent encara una nena, i em va tocar enfrontar-me a coses a les quals ningú no hauria d'afrontar aquesta edat. La meva infància va ser difícil, però també vaig viure una joventut emocionant i trepidant. Vaig començar a treballar a la ràdio, on vaig conèixer José Manuel Parada. Ens vam enamorar i ens vam mudar a una Barcelona moderna, que vivia uns anys convulsos però que era la porta a Europa. Estava plena d'artistes i gent amb noves idees, diferent de la que jo havia conegut a Madrid ia Galícia quan era una nena i una adolescent. Allà vaig començar a treballar a la premsa del cor, de la qual em vaig enamorar i segueixo estant molt orgullosa. Durant aquells anys setanta, vaig experimentar i vaig aprendre a viure en llibertat, malgrat que la dictadura franquista encara no havia acabat. Va ser en aquella època quan vaig descobrir que podia estimar qui volgués, independentment del seu gènere. En un curiós gir del destí, em vaig enamorar de la persona més insospitada. Ara estem casades i fa més de trenta anys que estem juntes. He entrevistat importants artistes que després han esdevingut amics, com Bárbara Rey, Borja Thyssen, Carmen Cervera, Isabel Pantoja i un llarg etcètera. Amb el meu salt a la televisió, la meva popularitat va créixer. He viscut moltes coses, però no va ser fins que vaig participar al reality Supervivientes durant onze setmanes que vaig aconseguir reconciliar-me amb mi, amb la meva història i amb els altres sota una preciosa nit estavellada. Quan la gent pensa en mi, segur que recorda aquella frase que fa tants anys Bárbara Rey va pronunciar en directe: "Xelo, tu i jo hem tingut una nit d'amor". O potser em veuen al plató de Sálvame, disfressada d'Amy Winehouse o fins i tot de quadre. Però aquesta no és la veritable Chelo. La meva història és molt més complexa i molt més maca que això. I, sobretot, és una història sense etiquetes.