Orgullo enfermero

2020 va ser l'Any Internacional de les Infermeres. Ho vam celebrar d'una manera estranya i a què no estem acostumades: lluitant contra el coronavirus sota d'un EPI, sent protagonistes en els balcons de cada casa, en els mitjans de comunicació i, finalment, als centres de vacunació. No hi va haver festes ni actes especials al nostre any ni en el següent, però sí hi va haver un sentiment d'orgull per saber que estàvem fent història. Sempre havíem estat aquí, però poques vegades se'ns havia vist tant. També seguirem estant quan s'apaguin els focus. Aquesta és la història de tot el que va succeir després de la primera onada, quan vèiem amb desesperació com la Covid-19 tornava a omplir hospitals, d'una pandèmia que mai oblidarem i de la campanya de vacunació més gran que la humanitat ha viscut. Milions de dosis d'esperança administrades amb orgull per infermers i infermeres al voltant de el món, els mateixos que primer van lluitar armats amb bosses d'escombraries i que ho van fer després amb una xeringa a la mà. Aquesta és la història d'una infermera que va lluitar contra el coronavirus en primera línia, armada amb una bossa d'escombraries i una mascareta reutilitzada. Però, en realitat, és també la de tots els infermers i les infermeres que van plantar cara a el virus, aquests als quals la societat va cridar herois, i pels que aplaudia a les vuit, mentre ells i elles vivien amb la por enganxat a la seva esquena . És el testimoni de les seves llàgrimes, temors i sacrificis, i alhora de la immensa felicitat que sentien cada vegada que apagaven un respirador i lliuraven l'alta a un pacient.