No habrá otra primavera

Carmen de Icaza va ser una de les escriptores més llegides dels anys quaranta. La seva novel·la Cristina Guzmán, professora d'idiomes es va traduir a tots els idiomes europeus i fins i tot Dolores Ibárruri, la Passionària, la va llegir i va gaudir mentre vivia a l'URSS. Però Carmen no va ser només una novel·lista de renom. D'alta societat, a la mort del seu pare va començar a treballar com a periodista per tirar endavant els germans petits. Durant la guerra civil va ser una de les fundadores de l'Auxili Social -seu és el lema "Ni una llar sense llum, ni un espanyol sense pa"-, encara que mai va deixar de desafiar els postulats de la Secció Femenina. I, ja gran, es va veure en la tessitura d'haver de ser ella qui li contés a la seva neboda, Carmen Díez de Rivera, filla de la seva germana Sonsoles i de Ramón Serrano Suñer, qui era el seu veritable pare. Va viure una intensa i apassionada vida que Mari Pau Domínguez ha novel·lat amb extraordinari pols per treure de l'oblit una d'aquelles dones que van saber aixecar la mirada i sobrevolar posicionaments polítics i picabaralles ideològiques, buscant sempre el que era just.