Ni casa, ni curro, ni cactus

Quan em vaig adonar que acabava de fer trenta-tres anys, que no em renovarien a la feina, que no aconseguiria complir el meu somni de ser actriu i que el meu enèsim intent de relació estable s'estava anant a punt, vaig entendre que la meva vida s'enfonsava com el Titanic (lentament però sense música de violins). I així, amb el vaixell fent aigües, no vaig poder evitar preguntar-me: "¿Potser l'única opció que em queda és ficar a la maleta el meu orgull ferit, agafar un BlaBlaCar al poble i tornar a casa dels meus pares?".