Los lugares verdes

Què s'estima quan s'estima?, li vaig preguntar a l'ulema Samiullah. El meu amic Mansur va morir. Se'l va empassar la guerra, com als meus pares. Com tants altres. Entre tots dos somiàvem canviar el món, posar les lleis al servei del poble, dir als homes que la seva mirada no val més que la dona. Sense ell, els meus coloms no van tornar a volar sobre els terrats. Els cels de Kabul van quedar deserts. El silenci va envair els llocs verds de Babur. Aleshores va aparèixer Najimulah. Era un desconegut i, quan es va presentar a casa meva amb l'excusa de tornar un colom, hauria jurat que coneixia la seva veu, que els seus gestos m'eren familiars, que les seves paraules eren les mateixes que havia escoltat a la boca del meu amic Mansur. Li vaig preguntar a l'ulema si era possible, si les persones podíem renéixer en un altre cos, morir per tornar a viure. Però abans que em pogués respondre vaig descobrir que estava equivocat. Vaig descobrir que l'amor existeix més enllà de la persona, més enllà del nostre desig, i més enllà de la nostra pròpia condició.