Llamadme amparo

Una estrofa popular obre aquest poemari: "Digueu-me empara,/ el malalt buscava l'alleujament/ malalt, i jo no ho trobo". A continuació, Niño de Elche comença a embastar diferents estampes poètiques dedicades a la idea de la llar, imatge que caldeja la memòria i la imatgeria de cadascú, cosa que ens empara contra els embats de la vida. A partir d'allà, entre les boires de l'oblit, sorgeix la imatge dels pares, andalusos que es van establir a Elx per treballar a les fàbriques de calçat; aquesta casa, la cuina, la taula amb l'oli servit en un plat i la sal en un munt, la mare que cuina a foc lent; també el record d'haver viscut entre ovelles, una escopeta d'un sol canó que va pertànyer a l'avi i la seva gana, la gana dels avantpassats que roman com una petjada... Imatges en sípia es van desplegant davant nostre, fins a arribar al nen Paco , com descobreix la seva identitat i qui és avui, com se segueix transformant a través de l'art i la seva veu i els presents que dóna la vida, ja en colors vius. Sempre amb "l'enteresa de saber-se part d'una història ja escrita [...] amb la determinació i la tranquil·litat que atorga reconèixer que tota trepitjada serà esborrada pel temps, aquest gran jutge de l'oblit".