Le dedico mi silencio

Toño Azpilcueta passa els seus dies entre la seva feina en un col·legi, la seva família i la seva gran passió, la música criolla, sobre la qual investiga des de la seva joventut. Un dia, una trucada li canvia la vida. Una invitació per anar a escoltar un guitarrista desconegut, Lalo Molfino, personatge del qual ningú sap massa però de gran talent, sembla confirmar totes les seves intuïcions: l'amor profund que sent pels valsos, marineres, polques i huaïns peruans té una raó més allà del plaer d'escoltar-los (o ballar-los). Potser el que passi és que la música criolla sigui, en realitat, no només un senyal d'identitat de tot un país i expressió d'aquesta actitud tan peruana de la huachafería ("la contribució més gran del Perú a la cultural universal", segons Toño Azpilcueta), sinó una cosa molt més important: un element capaç de provocar una revolució social, de fer caure prejudicis i barreres racials per unir el país sencer en una abraçada fraterna i mestís. En un país fracturat i assolat per la violència de Sendero Luminoso, la música podria ser allò que recordi tots els que conformen la societat que, per sobre de qualsevol altra cosa, són germans i compatriotes. I en això, és possible que el virtuosisme de la guitarra de Lalo Molfino hi tingui molt a veure. Toño Azpilcueta decideix investigar més sobre Molfino, viatjar al seu lloc d'origen, conèixer aquest personatge esquiu, saber de la seva història, de la família i amors, de com va arribar a convertir-se en un guitarrista tan excels. I es proposa també escriure un llibre on explicar la història de la música criolla i desenvolupar aquesta idea que ha inoculat a la seva ment el descobriment d'aquest músic extraordinari. La ficció i l'assaig s'entremesclen així, de manera magistral, en aquesta novel·la en què el premi nobel peruà torna sobre un tema que l'obsessiona des de fa anys: les utopies. Això és el que persegueix Toño Azpilcueta en darrera instància: la utopia de generar, a través de l'art, una idea de país.