La Tercera Vía del cine español

Durant els anys setanta es van produir tota una sèrie de canvis polítics, econòmics, socials i culturals que van tenir el punt d'inflexió al final de la dictadura franquista. La Tercera Via és el mirall on es poden llegir moltes d'aquestes transicions. Impulsada pel productor José Luis Dibildos, es va tractar d'una tendència cinematogràfica que va apostar per comèdies a mig camí entre el cinema comercial i el cinema d'autor que incloguessin una lleu perspectiva crítica. Sent Ágata Films la productora que va utilitzar aquesta etiqueta per als seus treballs, cal ressaltar el paper de directors com Roberto Bodegas (Españolas en París, 1971; Vida conyugal sana, 1974; Los nuevos españoles, 1974) o Antonio Drove (Tocata y fuga de Lolita, 1974; Mi mujer es muy decente dentro de lo que cabe, 1975) i d'actors com José Sacristán o María Luisa San José. Fora d'aquest cercle altres cineastes com José Luis Garci, José Luis García Sánchez, Jaume d'Armiñán o Manuel Summers van desenvolupar pel·lícules semblants, encara que cap d'ells les va qualificar com a Tercera Via. Una visió de la realitat espanyola des del Setè Art que va combinar qualitat i comercialitat, i que va saber anticipar el consens polític que reclamava el país després de la mort de Franco.