La chica del verano

La vida és plena d'etapes, algunes de precioses i inoblidables, d'altres de més difícils i complicades, l'important és saber quan s'han de tancar cadascuna. La maduresa no ens va avisar. Va aparèixer de sobte amb la malaltia de Lucía, que vam superar com sempre ho havíem fet, estant unides. Aparentment, Laux, Sara, Lucía i jo érem les mateixes quatre amigues inseparables, però les circumstàncies de la vida no ens ho estaven posant fàcil. La desil·lusió per un somni que s'escapa entre les mans, amagar la veritat a qui estimes, haver de decidir entre la teva parella o ser mare va fer que ens adonéssim de com havíem canviat molt. Seguim plenes d'estius i capvespres, de rialles i plors, plenes d'amistat incondicional i de llum, però també de decisions difícils de prendre, diferents, ineludibles a la nostra edat. Entre elles, la més important per a mi no deixava de repetir-se al meu cap: Volia ser jo la Veïna Rossa? Podria sostenir el pes de l'anonimat sent ella?