L'última colònia

El 27 d'abril del 1973, Liseby Elysé, que aleshores tenia vint anys i estava embarassada de quatre mesos, va pujar a un vaixell que salpava de la petita illa de Peros Banhos, a l'arxipèlag de Chagos, a l'Oceà Índic. Amb ella viatjaven la resta dels habitants nadius, els quals eren reubicats a l'illa Maurici. L'explicació d'aquest èxode forçat la trobem a la Guerra Freda: els americans van decidir d'instal·lar-hi, durant els anys seixanta, una base militar, concretament a l'illa Diego Garcia, i no volien població autòctona a les illes properes. El lloc havia estat cedit pels britànics, perquè era una possessió colonial seva, i el 1965 la van esqueixar de Maurici i la van convertir en el Territori Britànic de l'Oceà Índic. Quan Maurici es va independitzar, l'any 1968, ho va fer sense aquell arxipèlag, i després va litigar als tribunals per provar de recuperar-lo. El 2018 el cas va arribar al Tribunal Internacional de la Haia. Philippe Sands hi va estar involucrat com a advocat de la part demandant, i el testimoni estrella que va presentar va ser el de Liseby Elysé, que va explicar davant dels jutges la seva tragèdia personal. Aquest és un llibre sobre les vergonyes del passat i sobre una població autòctona arrencada de la seva pàtria; una història sobre el colonialisme i les seves herències, però també sobre les petites històries que s'amaguen darrere de la Història en majúscula.