Intensas

Alguna cosa (dolenta) passa quan ens anomenen intenses o quan ens sentim com a tals. Especialment quan ens ho diuen homes, especialment quan tantes dones relaten malestar en ser interpel·lades amb aquesta paraula. És un malestar difós però alhora molt associat a accions com demanar, assenyalar, enfadar-se, queixar-se, mostrar emocions, sentir, posar límits. Sembla pertinent preguntar-se si darrere d'aquesta paraula una mica esmunyedissa -no té a priori cap connotació negativa- s'ha construït un relat que serveix per fer-nos sentir malament, per qüestionar-nos. L''intensa' ens mostra amablement on són els límits i què passa si els creues. La nostra mística de la feminitat no té a veure amb la careta de felices mestresses de casa, però sí amb la baralla per la nostra identitat: no volem ser per als altres, volem reconquerir allò que se'ns va dir que havíem de ser. No volem que ens diguin com hem de sentir, volem poder viure allò que sentim. No volem treure importància al que ens passa, volem que allò que ens passa tingui el lloc que mereix. No volem somriure per adornar la vida dels altres, volem adornar la nostra i guardar-nos els somriures per quan ens vingui de gust. No volem sentir-nos assenyalades per queixar-nos o demanar, volem que la queixa i la demanda siguin senyals per atendre. La insatisfacció, l'abatiment i el malestar intangible amb què convivim són producte d'una societat que ens ho continua posant molt difícil i per a la qual, curiosament, les difícils som sempre nosaltres. Hem renunciat nosaltres a sentir? Ens han convençut que estem demanant massa? Ens han fet creure que hem de renunciar a nosaltres mateixes per poder encaixar? Renunciem de vegades com a estratègia de supervivència? És el malestar que sentim de fons el resultat d'inhibir-nos, el fruit -podrit- de la incomprensió que rebem? Pot ser la intensitat una estratègia feminista en lloc d'alguna cosa de què avergonyir-nos?