Historia Moderna

El concepte d'Història Moderna ha tingut diverses interpretacions al llarg dels segles. A "Història Moderna" s'estudia el període que va dels segles XV al XIX, estructurat en quatre blocs que proposen una relectura de la cronologia tradicional. En primer lloc, "La crisi de l'estructura de la Cristiandat", partint d'Itàlia, com a antic camp de batalla entre els poders universals del Papat i de l'Imperi a les guerres de les investidures, perquè el buit que ambdós provoquen permet que es produeixin els canvis culturals, socials i polítics de la modernitat, la importància decisiva dels seus comerciants i navegants en l'expansió ultramarina i la seva centralitat política, ja que va ser el camp de batalla on les potències van competir per aconseguir l'hegemonia a Europa. La segona part, La Lluita per la Monarquia Universalis, analitza i descriu l'evolució d'aquestes premisses, el desenvolupament de les corts europees i la complexitat que va adquirint el govern dels estats, la divisió religiosa i la compartimentació d'Europa en confessions , l'abast i efecte de l'expansió europea al món en la manera com Amèrica, Àfrica i Àsia es transformen amb el contacte dels europeus. La tercera part estudia el començament del canvi de paradigma a finals del segle XVII, "La ruptura del concepte Monarquia Universalis i la recerca d'un equilibri polític", el sistema post westfalià que afecta el seu ideal d'equilibri tant l'ordre intern de les monarquies i la seva reconfiguració com la creació dels fonaments del modern sistema internacional d'estats. Els sis darrers capítols constitueixen un bloc marcat per la crisi de l'Antic Règim, un terme emprat per significar un nou model de societat, la substitució del "sistema cortesà" pel paradigma de l'"Estat nacional". El que se situa entre els anys 1735 i 1820 en què conclou aquesta "Història Moderna".