Historia del fascismo

L'atractiu estètic del feixisme italià el va arribar a assimilar a les avantguardes de principis del segle XX. Com tot nacionalisme, va ser viscut pels seus seguidors com una religió secular, procedent del socialisme esquerranista però alhora amb clars antecedents dretans. L'estudi del feixisme, de la seva estètica, del llenguatge, del poder de suggestió, no ha perdut actualitat i continua atraient l'interès de nombrosos historiadors. Parlar amb propietat del feixisme exigeix conèixer els seus orígens intel·lectuals i polítics. L'auge del feixisme no arribaria a entendre's sense saber per què Benito Mussolini va acumular un nombre tan gran de seguidors i com va saber aprofitar el descontentament de tot un país amb una potent barreja de nacionalisme i populisme. Giovanni Giolitti, de la Unió Liberal i primer ministre el 1922, es va encarregar de fer la resta: la seva debilitat política i el seu desencertat judici sobre les intencions de Mussolini, van permetre a aquest la presa del poder. Les millors eines: la inestabilitat política de la Itàlia de postguerra; el discurs d'unitat nacional; l'hàbil maneig de la propaganda, l'esport i la cultura; la utilització del mite de la dona-mare com a símbol de seguretat i impulsora de la regeneració del país; i l'apel·lació als joves com a valerosos forjadors d'una Nova Itàlia. Quan el Partit Nazionale Feixista arriba al poder, aquells joves, tan moguts per les idees de valentia i coratge, creuran haver estat els faedors de la Nova Itàlia, una nova Roma. Aquesta obra aprofundeix en l'estructura interna del partit -que s'acaba identificant amb l'Estat-, en la política internacional i en la pretesa vocació d'imperi. L'autor recorda que el feixisme va ser un fenomen amb una repercussió internacional ràpida i el sorgiment de grups mimètics a Europa, Amèrica i Àsia.