Gozo

Goig ens parla de la possibilitat d'un plaer gairebé sagrat, el de no fer res (o no fer-ne tant, o no per necessitat). I la prosa fragmentada que li dóna forma desplega, alhora, una constel·lació de veus i pensaments afins -de Georges Perec a Susan Sontag, de Roland Barthes a Maggie Nelson- disposada per revelar allò que sorgeix quan, davant nostre, davant del mirall del mar, ens donem per fi treva i ens aturem.