El baile de la libélula

"Si alguna cosa he après amb el temps és que és més fàcil autoenganyar-se que solucionar els problemes. El que també m'ha portat a aprendre que fer precisament això es converteix en EL gran problema. Suposo que aquesta història va d'això, de com em vaig donar compte que era una gilipolles integral". Sí, perquè el càncer es va emportar la meva mare; la presó, al meu pare, una joieta en tots els sentits, a qui espero no tornar a veure a la meva vida; ia mi l'odi, la venjança i una relació amorosa equivocada em van conduir al pitjor dels abismes: no saber qui era, què volia o què ia qui estimar. Em dic Elinor, un nom estrany, ho sé, és per una de les protagonistes de Sentit i sensibilitat i... no us explico més, perquè en aquesta història, fins i tot els noms tenen el seu aquell. Doncs bé, us vull explicar el que em va passar als disset anys, quan, a la mort de la meva mare, vaig haver d'anar-me a viure, fins a la majoria d'edat, amb la meva tia Mònica i Cristina, la seva dona; quan Javi, el meu xicot, o el que fos allò, em va fer el que em va fer; quan el noi més maco i més amable que m'havia trobat a la meva vida em va tornar les ganes de dibuixar, les ganes de ballar i, sobretot, em va ensenyar a estimar com la libèl·lula que sóc: amb el cos relaxat i tranquil i el cervell a mil revolucions per minut. Aquesta és la meva vida, el meu ball. Balles amb mi?