Cecil

Lady Anne recorda el 1917, en plena Primera Guerra Mundial, com va conèixer el 1875 a Cecil, el mig germà del seu marit. Llavors era un nen de nou anys que es va colar secretament a les habitacions de la seva mare, lady Guthrie, a l'hora de el te: "Encara que estava clar que no era res estricta amb ell, tampoc semblava la clàssica mare consentidora d'un fill únic delicat. Més aviat es diria que el tractava com a un igual". El que segueix a partir d'aquí és una història que es perllonga més de trenta anys. En ella abunden els misteris, els viatges, les cases (a Escòcia, a Surrey, a Londres, a Cannes, a París), les sospites i els girs imprevisibles; i, sempre a el fons, una mare contínuament malalta, afectada i espiritista i un fill erràtic, enamoradís, sense ofici, que sembla adorar fins i tot a risc de la seva pròpia felicitat i la dels altres. La narradora, també mare, amb la seva forma alegre d'entendre l'educació i la independència dels seus fills, serveix admirablement de contrapunt a la maternitat sinistra que exerceix la seva sogra. Va explicant aquesta relació que mai coneix ni de massa lluny ni de massa a prop i que, en la seva definitiva raresa, només pot albirar-per indicis i conjectures. Elizabeth Eliot introdueix a més a Cecil (1962) un potent discurs sobre fins a quin punt i de quina manera és possible conèixer la veritat. En conjunt, és una novel·la inquietant, amb molts sentits, que tracta realment del que inexplicable.