Carus

Quan Horaci anava envellint i reflexionava sobre la seva vida, va arribar a la conclusió que havia estat irreprotxable perquè havia estat estimat pels seus amics: carus amicis. El cor del llibre és l'amistat, l'únic sentiment generós i l'únic verificable. Un home sota l'encanteri de la desgràcia: aquest encanteri avui dia en diem depressió nerviosa. El que els amics intenten és rebutjar aquest encanteri mitjançant el llenguatge. 'Qui sent que la seva vida és viva', deia Ennio, 'si no disposa de l'oïda d'un amic amb qui compartir-la?'. L'amistat és l'únic sentiment humà el cos del qual és la llengua pura. És aquesta oïda sempre disposada per a la confessió que s'ignora a si mateixa i que vaga, l'ocasió per buidar el pes del cor, el tauler que se li ofereix al record perquè no s'enfonsi. L'amistat és l'únic vincle entre els homes on es dissol l'inconfessable, on el desvaliment rep empara, on el cor, aclaparat per angoixes i pesars, es transforma no en llàgrimes, no en insomnis, no en mort voluntària, sinó en breus frases que es diuen i s'intercanvien, tan poc calculades que són gairebé involuntàries, quan ni tan sols cal dir-ho tot.