Ariadna abandonada

"Qui sap, excepte jo, què és Ariadna!" Amb aquesta exclamació Friedrich Nietzsche va donar entrada a l'"enigma d'Ariadna" a què aquest llibre vol donar resposta, després de Gilles Deleuze en "El misteri d'Ariadna". L'enigma es construeix en diversos plans: des de la Ariadna com a màscara de Cosima Wagner, fins a la que esdevé un instrument eficaç per a desenvolupar el pensament del filòsof en els últims deu anys de la seva vida, centrat en el superhome, l'etern retorn i la voluntat de poder. Enigma, també, perquè Nietzsche no la nomena en el Zarathustra, quan està pensant precisament en ella, tal com aquí s'argumenta a partir dels quaderns preparatoris? Els anomenats "fragments pòstums"? i la relació amb una imatge escultòrica de gran potència, com és la Ariadna dorment dels Museus Vaticans, còpia romana del segle II d'un original microasiàtic. Nietzsche va poder veure i admirar aquesta escultura en la seva estada a Roma el maig de 1883, justament quan treballava a la segona part de Zaratustra: "amb el braç recolzat sobre el cap", abandonada per l'heroi, "acostar a ella, en somnis, el superheroi ". El mite clàssic de la princesa cretenca abandonada per Teseu a la platja de Naxos apareix treballat en els quaderns preparatoris i també en l'obra publicada. En el ditirambe de Dionís "El lament d'Ariadna", Nietzsche realitza la major transformació de el mite per introduir nous significats. El tema de l'abandó creua tot aquest llibre en el qual es busca establir connexions diverses entre textos i imatges amb la intenció de contribuir a una lectura renovada de l'obra de Nietzsche.