Antonio de Nebrija o el rastro de la verdad

Elio Antonio de Nebrija va ser conegut entre nosaltres sobretot per la seva malinterpretada frase 'sempre la llengua va ser companya de l'imperi'. Des de la càtedra de Salamanca va voler augmentar el coneixement del llatí, la lingua franca de la cultura europea. Va escriure una gramàtica espanyola (la primera publicada d'una llengua vulgar) i va elaborar diccionaris llatí-espanyol i espanyol-llatí, i una ortografia de la nostra llengua. S'interessà per la fonètica del castellà, del llatí i de l'hebreu, i lamentà la catàstrofe cultural de l'expulsió dels jueus. Per la seva ànsia d'aprofundir en l'obra dels clàssics, és equiparable als humanistes italians, amb qui es va formar. Es va preocupar de qüestions pràctiques i científiques, com el valor real de les mesures de l'Antiguitat, en un moment en què Colom disputava a Salamanca sobre la mida del globus. El seu esperit crític el va portar a revisar la traducció canònica de les Escriptures. Quan Nebrija va detectar problemes en la seva transmissió (seguint el rastre textual), la Inquisició va intentar fer-lo callar. Nebrija va ser dels primers autors europeus a escriure gairebé exclusivament per a la impremta, i el primer que va fer servir la nova estructura de protecció dels drets d'autor que proporcionaven els privilegis i taxes reals. Aquesta biografia vol esborrar els trets imperials al Nebrija rebut, ia canvi donar-nos a l'humanista orgullós i brillant, que no va vacil·lar a enfrontar-se al seu temps en la recerca de la veritat.