Sempre hi ha una pulsió de dins cap a fora i una altra de fora cap a dins. Un moviment original, primigeni. És el fonament de la dialèctica, de la vida. Un fonament, però, que no té res a veure amb cap escissió, amb cap dualisme. No hi ha ruptura, hi ha integració: cos i ment, home i dona, cel i infern, bé i mal són, inevitablement, invariablement, una mateixa cosa. Una mateixa cosa, no un mateix estat. I és, precisament, del desplegament d’aquesta pulsió, d’aquests diversos estats, d’on emergeix el llibre. Obagues i solanes ve d’aquí i va cap aquí. |