A Les morts d'Octavià sura la recreació del mite del papa Joan XII, conegut com el «papa nen», de vida perversa i decadent. Segons les cròniques va convertir la residència oficial en l'escenari de festes luxurioses, i tampoc no s'estigué de violar feligreses damunt les tombes dels apòstols, Pere i Pau. Va usar el càrrec eclesiàstic en benefici propi: va trair l'emperador que ell mateix havia coronat i s'alià amb antics enemics, es venjava dels adversaris amb fuetades i amputacions, i robà part dels tresors pontificis quan va fugir exiliat a Tívoli. Aquesta actualització de la llegenda, presa com a punt de partida o excusa, reflexiona sobre el dubte perpetu i l'infinit catàleg de contradiccions. Onze segles després, els desitjos, les pors, els enganys i els desenganys segueixen farcint el via crucis de l'home (Octavià), qui transita entre el bé i el mal acompanyat d'una munió de veus que l'assetgen. Si el vicari de Crist fou deposat per un sínode romà acusat de sodomia, assassinat, perjuri, profanació d'esglésies, adulteri, incest, violació, alcoholisme i la invocació de déus pagans i dimonis, el nostre contemporani es marceix entre mentides que són veritat, mentre remena entre la pols acumulada davall del tron els referents que l'expliquen. Vet-ho aquí, la Literatura. |